T’HO DONARÉ TOT

El passat 12 de juliol, vaig tenir el plaer de presentar la nova novel·la de la Sílvia Tarragó, T’ho donaré tot. L’acte va tenir lloc a la biblioteca Ituro de Cabrera de Mar, plena de gom a gom per acollir la novetat de la seva veïna.

Vaig passar una estona molt agradable i crec que la Sílvia es va sentir força acollida. Des d’aquí, li torno a donar les gràcies per haver confiat amb mi i haver-me triat com a “madrina” del nou nat.

Us deixo el parlament que vaig fer i algunes fotografies de l’acte.

Que volis molt alt, Sílvia!!!

 

“Els novel·listes som aquelles persones que dediquem el nostre temps, el nostre esforç i les nostres habilitats a explicar històries que ens motiven i que creiem que poden motivar els lectors.

És així de senzill i així de complicat.

Això és el que explico als nois i noies que visito a les escoles i instituts. Aquest és, em sembla, el punt de partida.

És clar que escriure és molt més que això. I llegint T’ho donaré tot de la Sílvia Tarragó  he pogut reflexionar sobre el fet d’escriure i de llegir; de donar i de rebre.

Escriure és, a vegades, i el cas de la Sílvia n´és un bon exemple, una invitació a un viatge. Un viatge per la memòria, pels sentiments, pels records de què estem fets, tan propers, tan llunyans.

A Temps de llum ja vaig experimentar aquesta sensació de viatjar a un passat comú al de molts altres lectors. En aquesta novel·la, la Sílvia ens permetia repassar mig segle d’història de la nostra Barcelona en un escenari que redescobríem amb un somriure enyoradís: l’Avinguda de la Llum.

Sincerament, jo recordava poca cosa d’aquestes galeries, possiblement perquè quan vaig ser conscient de la seva existència ja no estaven en el seu millor moment. Per això em va encantar redescobrir-les i vaig viatjar de la mà de la Sílvia als seus temps d’esplendor; un temps ple de llum. Vaig conèixer pastissers i acomodadors de cinema. Comerciants de tota mena que veien passar la vida en aquell cau subterrani i, alhora, lluminós.

I me’n vaig enamorar. De la novel·la. I, també, de les galeries que no havia conegut, o que havia conegut massa tard. I em vaig emocionar perquè cada pàgina de Temps de Llum em despertava records d’una Barcelona perduda que jo recorria de la mà dels meus pares, amb passes petites , i  sabates negres de xarol i  mitjons curts i blancs, de fil.

Em va enamorar Temps de Llum.

I ara, la Sílvia  va i hi torna. Torna a escriure una novel·la que apunta  directament als nostres cors i que ens desperta imatges que crèiem perdudes, oblidades. El Tibidabo! Mare meva, Sílvia! Això encara és més fort. Perquè si de l’Avinguda de la Llum el record era difús, pel Tibidabo han quedat perdudes les petjades de la Núria filla, les de de la joveneta que feia les seves primeres escapades amb els amics; les de la novieta; la promesa, l’esposa, la mare i… ho he de confessar, les de l’àvia!!!

            El Tibidabo! Tant de temps, tants records. Tota una vida  presidida per la presència de la nostra muntanya (i ara et copiaré descaradament) , “d’aquell indret màgic que havia crescut amb …mi”.

M’he submergit en la teva novel·la, Sílvia, amb l’anhel de conèixer més de la història d’aquest lloc tan conegut i tan desconegut alhora. Han anat passant les pàgines, els anys, les dècades i he anat veient encuriosida com el Tibidabo passava de ser la il·lusió d’uns quants emprenedors, un projecte, a una realitat propera a la que avui coneixem.

I Barcelona , la nostra Barcelona, anava canviant als seus peus. Barcelona, sempre en la teva narrativa. No saps com t’ho agraeixo.

Però el que tu has escrit , el que ens has regalat, és una novel·la. A les seves pàgines no solament hi té cabuda la grandiositat i la màgia del Tibidabo, sinó que has pintat tota una sèrie de personatges que tenen en comú la seva proximitat i relació, per causes diverses , amb la muntanya, però, alhora, viuen vides i experiències tan diferents, com diferents són els seus orígens i els seus destins.

I com a  mostra d’això que acabo d’assenyalar només cal pensar en aquestes dues germanes bessones l’Àngela i l’Aurora, tan diferents en les seves maneres de ser i d’enfocar les seves vides, però tan unides en la seva proximitat a la muntanya.

No aixafaré la novel·la al públic que generosament ens ha vingut a escoltar. Això seria, realment, de molt mala educació. Per tant, no incidiré en l’argument de T’ho donaré tot.

Això sí, deixeu-me que us faci un prec: llegiu aquesta novel·la. Llegiu-la els que, com jo, hi teniu dipositats i desats molts records,  al Tibidabo. Llegiu-la els més joves, els que no hi heu anat mai o ho heu fet, encara, poques vegades. Llegiu-la els qui no acostumeu a llegir.

Llegiu-la. Perquè si no ho feu, us perdreu una bona novel·la.

Gràcies Sílvia per donar-nosho tot!”.

Comentaris

Deixa un comentari

XHTML: Pots utilitzar aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Agenda

juliol 2017

dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.

1


2


3


4


5


6


7


8


9


10


11


12


13


14


15


16


17


18


19


20


21


22


23


24


25


26


27


28


29


30


31


jul.ag.set.oct.nov.des.gen.febr.marçabr.maigjuny

Facebook

Instagram