No deixis mai de mirar al cel

Us transcric en aquest post el text de la presentació que vaig tenir l’honor de fer a terres ebrenques de la novel·la d’en Miquel Esteve, No deixis mai de mirar al cel:

“Malgrat que sóc una àvida lectora de novel·la negra, la veritat és que aquesta és la primera presentació que faig d’un obra d’aquest gènere. Quina responsabilitat! A veure com ho faig per dir-ho tot, sense dir res. Perquè per res del món voldria impedir que vosaltres, els futurs lectors, gaudíssiu, com he fet jo, del plaer de descobrir els secrets d’aquest text i dels seus personatges, full darrer full, paraula darrere paraula.

Per tant, he decidit que deixaré que  vosaltres solets aneu descorrent pel costerut camí del crim de la Imma Esparza, i jo em detindré en explicar-vos les meves sensacions lectores , allò que més m’ha sorprès i agradat d’aquesta novel·la, a més, és clar, del seu títol suggerent:

No deixis mai de mirar al cel.

En primer lloc, considero un encert la divisió narrativa que fa l’autor, tot separant els personatges i el temps narratiu en dues parts. Així, per una banda, ens obliga a seguir un grup de personatges que investiguen un crim: el d’una dona jove, la Imma Esparza.

En aquest grup hi trobarem l’Adolf, un inspector  madur, que veurà en aquest cas la possibilitat de posar un punt i final brillant a la seva carrera, a punt d’acabar, ja que els elements del crim, el seu aspecte ritual, li fan pensar en un assassí intel·ligent amb qui mesurar les seves forces.

Ben diferent en tot, gairebé oposada a l’Adolf, és  l’Ester, advocada de l’administració de justícia. Una dona que viu sola i que enganya molt. Perquè darrere la seva aparença de dona freda i racional, s’amaga un caràcter somiador i romàntic i, el més sorprenent, posseeix un do especial que li permet acomiadar-se dels morts. He de dir que m’ha sorprès aquest toc esotèric en la novel·la. És, en principi,  un ingredient una mica discordant, però que li dóna un sabor especial.

Haurem de sumar al grup, a en Gabriel, un sotinspector dels Mossos, potser el menys definit del tercet però no el menys important en el desenvolupament dels fets.

Bàsicament, aquests tres personatges desllorigaran les claus de la investigació.  I no sempre ho faran d’una manera estrictament professional, arrapats a la lògica d’una investigació criminal, per dir-ho d’alguna manera, sinó que l’atzar s’interposarà molt sovint en les seves accions i obrirà portes que es mantenien molt tancades.

Tots tres es mouen per la Barcelona de la tardor del 2015. Una tardor que el autor ens descriu freda, com freda és la investigació d’un crim,  el veïnatge absolut amb una mort violenta que cal aclarir.  Un narrador en tercera persona ens posarà al cas de les vides d’aquests personatges: del seu passat i present, de les relacions familiars, dels somnis i anhels…

En un altre pla es mouen un segon conjunt de personatges que d’una o altra manera es relacionen amb el crim directament. Aquí hauríem d’incloure la mateixa víctima, l’Imma Esparza, la Làrissa, una prostituta, però sobretot en Pol,  un professor d’humanitats, un home solitari des del seu fracàs matrimonial, que mena una vida més aviat avorrida. Conduït per l’atzar que sobrevola tota la novel·la , en Pol es veurà cada vegada més implicat en uns fets que, en un primer moment, semblen del tot aliens a la seva vida grisa.

L’escenari d’aquests personatges és la Barcelona de l’estiu anterior a l’assassinat. Una Barcelona calenta, tòrrida. Tot un símbol de les passions que xuclen aquests personatges i d’algunes situacions cap on es veuen empesos.

Però el millor, al meu parer, d’aquest part narrativa és , sens dubte, el que jo destacaria com a un nou i potent personatge de la novel·la. El que diu coses com ara:

“A mi, malauradament, no em pots enganyar i en sé la resposta”

 És ell, el narrador. Un narrador en primera persona que segueix en Pol, els seus actes, els seus pensaments, les seves intencions ocultes, que se li dirigeix i s’avança a les seves decisions amb un coneixement de la seva ànima esfereïdor… Un pepito grillo, en definitiva, que ens va despullant en Pol en un exercici genial d’streap-tease literari, que ens l’entrega i ensenya sense cap pudor, d’una manera que, a vegades, ens incomoda i tot. Perquè tots , tots tenim secrets i aquesta veu tan indiscreta és , en realitat, un autèntic malson.

I parlant de protagonistes, he de tornar a esmentar  l’atzar. No és la primera vegada que en faig esment. L’atzar impregna els fulls de la novel·la en forma de sincronia, que és la paraula que li agrada utilitzar a l’autor. Les coincidències, en efecte, són molt presents a la trama, la cohesionen, lliguen  els fets però mai els  justifiquen. En Miquel no s’ha servit de  la sincronia com a recurs per resoldre l’intricat trencaclosques d’una novel·la amb crim i assassins; ans al contrari, la sincronia és abans dels fets. És una presència que amara la vida dels personatges i les seves relacions. La sincronia és, simplement. Com hi són els altres personatges.

I és que aquesta novel·la transcendeix la típica estructura : crim+ investigació + solució amb totes les variants més o menys brillants que coneixen i hem llegit, i amb els grams de suspens que hi vulguem trobar. És d’agrair com a lector, que l’autor sàpiga sortir de la trama quan li convé per fer una anàlisi més aprofundida dels motius, sovint socials, altres vegades individuals, que duen als personatges a ser com són i a fer el que fan. Arribats en aquest punt, podem dir que l’autor toca molt de peus a terra i que no oblida ni per un moment qui són els seus personatges, on viuen i, sobretot, quin temps els ha tocat viure:

 “Què està passant en la vostra generació dels vuitanta que les relacions es trenquen? Què passa? Sou el punt d’inflexió de la història matrimonial de la humanitat. Com si amb vosaltres, amb la vostra irrupció, els valors sempiterns de la parella haguessin sofert la seva crisi”.

 I és que en Miquel Esteve ha transcendit i modificat en No deixis mai de mirar al cel molt dels tòpics de la novel·la negra a l’ús. I, ara, m’arriscaré una mica  a destapar algun dels seus misteris. Però no puc acabar aquesta presentació sense fer un intent, agosarat això sí, de posar-me a la ment de l’autor i de voler endevinar la gènesi de la seva novel·la. El seu punt de partida. La llavor.

Perquè al meu humil entendre, aquesta novel·la no ens parla d’un crim. Aquesta és l’excusa. Aquesta novel·la ens parla del mal, indiscutible protagonista:  alfa i omega del text. Principi i fi. vencedor absolut.

I no em pregunteu per què, perquè no us ho diré.”

 

 

 

 

Comentaris

Deixa un comentari

XHTML: Pots utilitzar aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Agenda

maig 2018

dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.

1


2


3

Presentació de L&...

4


5


6


7


8


9


10


11


12


13


14


15


16


17


18


19

Presentació de L&...

20


21


22


23


24


25


26


27


28


29


30


31


maigjunyjul.ag.set.oct.nov.des.gen.febr.marçabr.

Facebook

Instagram