No deixis mai de mirar al cel

Us transcric en aquest post el text de la presentació que vaig tenir l’honor de fer a terres ebrenques de la novel·la d’en Miquel Esteve, No deixis mai de mirar al cel:

“Malgrat que sóc una àvida lectora de novel·la negra, la veritat és que aquesta és la primera presentació que faig d’un obra d’aquest gènere. Quina responsabilitat! A veure com ho faig per dir-ho tot, sense dir res. Perquè per res del món voldria impedir que vosaltres, els futurs lectors, gaudíssiu, com he fet jo, del plaer de descobrir els secrets d’aquest text i dels seus personatges, full darrer full, paraula darrere paraula.

Per tant, he decidit que deixaré que  vosaltres solets aneu descorrent pel costerut camí del crim de la Imma Esparza, i jo em detindré en explicar-vos les meves sensacions lectores , allò que més m’ha sorprès i agradat d’aquesta novel·la, a més, és clar, del seu títol suggerent:

No deixis mai de mirar al cel.

En primer lloc, considero un encert la divisió narrativa que fa l’autor, tot separant els personatges i el temps narratiu en dues parts. Així, per una banda, ens obliga a seguir un grup de personatges que investiguen un crim: el d’una dona jove, la Imma Esparza.

En aquest grup hi trobarem l’Adolf, un inspector  madur, que veurà en aquest cas la possibilitat de posar un punt i final brillant a la seva carrera, a punt d’acabar, ja que els elements del crim, el seu aspecte ritual, li fan pensar en un assassí intel·ligent amb qui mesurar les seves forces.

Ben diferent en tot, gairebé oposada a l’Adolf, és  l’Ester, advocada de l’administració de justícia. Una dona que viu sola i que enganya molt. Perquè darrere la seva aparença de dona freda i racional, s’amaga un caràcter somiador i romàntic i, el més sorprenent, posseeix un do especial que li permet acomiadar-se dels morts. He de dir que m’ha sorprès aquest toc esotèric en la novel·la. És, en principi,  un ingredient una mica discordant, però que li dóna un sabor especial.

Haurem de sumar al grup, a en Gabriel, un sotinspector dels Mossos, potser el menys definit del tercet però no el menys important en el desenvolupament dels fets.

Bàsicament, aquests tres personatges desllorigaran les claus de la investigació.  I no sempre ho faran d’una manera estrictament professional, arrapats a la lògica d’una investigació criminal, per dir-ho d’alguna manera, sinó que l’atzar s’interposarà molt sovint en les seves accions i obrirà portes que es mantenien molt tancades.

Tots tres es mouen per la Barcelona de la tardor del 2015. Una tardor que el autor ens descriu freda, com freda és la investigació d’un crim,  el veïnatge absolut amb una mort violenta que cal aclarir.  Un narrador en tercera persona ens posarà al cas de les vides d’aquests personatges: del seu passat i present, de les relacions familiars, dels somnis i anhels…

En un altre pla es mouen un segon conjunt de personatges que d’una o altra manera es relacionen amb el crim directament. Aquí hauríem d’incloure la mateixa víctima, l’Imma Esparza, la Làrissa, una prostituta, però sobretot en Pol,  un professor d’humanitats, un home solitari des del seu fracàs matrimonial, que mena una vida més aviat avorrida. Conduït per l’atzar que sobrevola tota la novel·la , en Pol es veurà cada vegada més implicat en uns fets que, en un primer moment, semblen del tot aliens a la seva vida grisa.

L’escenari d’aquests personatges és la Barcelona de l’estiu anterior a l’assassinat. Una Barcelona calenta, tòrrida. Tot un símbol de les passions que xuclen aquests personatges i d’algunes situacions cap on es veuen empesos.

Però el millor, al meu parer, d’aquest part narrativa és , sens dubte, el que jo destacaria com a un nou i potent personatge de la novel·la. El que diu coses com ara:

“A mi, malauradament, no em pots enganyar i en sé la resposta”

 És ell, el narrador. Un narrador en primera persona que segueix en Pol, els seus actes, els seus pensaments, les seves intencions ocultes, que se li dirigeix i s’avança a les seves decisions amb un coneixement de la seva ànima esfereïdor… Un pepito grillo, en definitiva, que ens va despullant en Pol en un exercici genial d’streap-tease literari, que ens l’entrega i ensenya sense cap pudor, d’una manera que, a vegades, ens incomoda i tot. Perquè tots , tots tenim secrets i aquesta veu tan indiscreta és , en realitat, un autèntic malson.

I parlant de protagonistes, he de tornar a esmentar  l’atzar. No és la primera vegada que en faig esment. L’atzar impregna els fulls de la novel·la en forma de sincronia, que és la paraula que li agrada utilitzar a l’autor. Les coincidències, en efecte, són molt presents a la trama, la cohesionen, lliguen  els fets però mai els  justifiquen. En Miquel no s’ha servit de  la sincronia com a recurs per resoldre l’intricat trencaclosques d’una novel·la amb crim i assassins; ans al contrari, la sincronia és abans dels fets. És una presència que amara la vida dels personatges i les seves relacions. La sincronia és, simplement. Com hi són els altres personatges.

I és que aquesta novel·la transcendeix la típica estructura : crim+ investigació + solució amb totes les variants més o menys brillants que coneixen i hem llegit, i amb els grams de suspens que hi vulguem trobar. És d’agrair com a lector, que l’autor sàpiga sortir de la trama quan li convé per fer una anàlisi més aprofundida dels motius, sovint socials, altres vegades individuals, que duen als personatges a ser com són i a fer el que fan. Arribats en aquest punt, podem dir que l’autor toca molt de peus a terra i que no oblida ni per un moment qui són els seus personatges, on viuen i, sobretot, quin temps els ha tocat viure:

 “Què està passant en la vostra generació dels vuitanta que les relacions es trenquen? Què passa? Sou el punt d’inflexió de la història matrimonial de la humanitat. Com si amb vosaltres, amb la vostra irrupció, els valors sempiterns de la parella haguessin sofert la seva crisi”.

 I és que en Miquel Esteve ha transcendit i modificat en No deixis mai de mirar al cel molt dels tòpics de la novel·la negra a l’ús. I, ara, m’arriscaré una mica  a destapar algun dels seus misteris. Però no puc acabar aquesta presentació sense fer un intent, agosarat això sí, de posar-me a la ment de l’autor i de voler endevinar la gènesi de la seva novel·la. El seu punt de partida. La llavor.

Perquè al meu humil entendre, aquesta novel·la no ens parla d’un crim. Aquesta és l’excusa. Aquesta novel·la ens parla del mal, indiscutible protagonista:  alfa i omega del text. Principi i fi. vencedor absolut.

I no em pregunteu per què, perquè no us ho diré.”

 

 

 

 

+

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

 

“S’ha de dir que al principi no érem una societat literària de veritat. A part de l’Elisabeth, la Sra. Maugery i potser en Booker, la majoria de nosaltres no havíem tingut mai gaire relació amb els llibres des dels nostres anys escolars. Els vam agafar dels prestatges de la Sra. Maugery temorosos per si fèiem malbé els fulls tan fins. Jo no tenia entusiasme per temes així en aquells moments. Era només quan em recordava del comandant i de la presó que podia aixecar la coberta del llibre i començar”.

1946. El món ha sofert la sacsejada de la Segona Guerra Mundial i encara és lluny de recuperar-se’n. De manera casual, la Juliet, una jove escriptora londinenca entra en contacte amb en Dawsey, un habitant de Guernsey , que li fa present l’existència d’una peculiar societat literària en aquesta petita illa del Canal.  La Juliet iniciarà una fecunda correspondència amb els membres de la societat, a través de la qual descobrirà , i ens farà descobrir,  com es va viure la guerra a les illes del Canal de la Mànega.

M’agrada la barreja de guerra i literatura. No és una afirmació frívola. Les novel·les que aprofundeixen en temes històrics, sobretot les que se centren en els segles XIX i XX, m’apassionen. Veure com  homes i dones s’enfronten a situacions tan complexes i difícils tot traient de dins el cor els valors humans més preuats em reconcilia amb el gènere humà. Sovint, en aquestes novel·les ,  la literatura, com un personatge o un tema més, hi és present. Però en cap novel·la això és tan evident com en aquesta.

El personatges que anirem trobant al llarg de les pàgines d’aquesta obra, es van refugiar en els llibres per poder mantenir l’enteresa, la lucidesa, mentre fugien d’una realitat massa dura i descobrien en les pàgines dels llibres móns més amables. Són un munt de personatges els que desfilen davant els nostres ulls. A gairebé tots acabem estimant-los. Però sobretot n’hi ha un, l’Elisabeth, que amb la seva absència omple cadascuna de les pàgines de la novel·la. Un dels personatges femenins més entranyables que he trobat en les pàgines d’un llibre. L’ànima de Guernsey que aglutina els altres actors i els dóna fe i esperança. Una meravella.

El llibre està signat per dues autores. De fet, fou Mary Ann Shaffer qui li donà forma i el començà. Però una malaltia li va impedir acabar-lo. Ho va fer la seva neboda: Annie Barrows.

Del curiós títol de la novel·la, que trenca amb tots els esquemes editorials: títols curts, fàcils de recordar…, no us en diré res. Potser així em fareu cas i correreu a llegir aquesta petita joia si és que encara no ho heu fet.

“Això és el que m’encanta de la literatura; en un llibre hi trobes un diminut detall que t’interessa i aquest detall et porta cap a un altre llibre  i alguna cosa en aquest et porta a un altre…”

 

+

La filla de Lilith

Quan em cau a les mans una novel·la escrita per un o una filòloga em ve salivera. Sé que, si més no, gaudiré del llenguatge. De les paraules buscades amb cura, triades amb rigor. Del tresor dels mots.

No, no em critiqueu que us estic sentint. Ja sé que no cal ser filòleg per escriure bé i estimar les paraules. Però deixeu-me fer una mica de corporativisme.

A La filla de Lilith de la Glòria Sabater he trobat fragments que ens fan gaudir de les paraules; de les imatges. Com aquest:

En Hasday s’aixeca del banc i busca la mirada de la jove… per un moment la troba i s’hi entortolliga, com el lligabosc a l’avenaller. La noia s’estremeix davant els ulls foscos i vitals del jueu, i na Francina, més llesta que una guineu famolenca, intuint de seguida el que està passant entre els dos joves, arrossega na Gueraula cap a la cuina, trencant l’encís i la màgia del moment. En Hasday deixa d’escoltar les paraules que neixen dels llavis del seu mestre. Únicament busca cisellar en la memòria aquella mirada envoltada de foc”

No només trobem un llenguatge precís, ric i bell a La filla de Lilith. La novel·la ens endinsa en una història tan fosca com la Barcelona que l’acull. La Barcelona hivernal de 1377. I aquí, en aquest ambient, Glòria Sabaté, l’autora, es creix. Davant els nostres ulls apareixerà la ciutat del segle XIV amb tota nitidesa: places, carrers, cases i bordells. L’estretor en què viuen els pobres; les lluentors dels rics. Una ciutat, les seves gents, tan properes que fins i tot ens sembla poder olorar la pobresa, i ens amarem de la humitat de tants racons foscos i miserables.

S’ha classificat aquesta obra de novel·la històrica. Ho és des del punt de vista que ens permet viatjar a una altra època, és clar. Però jo gairebé, i permeteu-me la llibertat, la classificaria de thriller històric, i és aquí on entro en un altre aspecte de la novel·la de la Glòria: la novel·la sap crear un misteri que manté fins al final; ens enganxa i , malgrat que a vegades el lector pugui preguntar-se si la resolució de l’enigma no acabarà sent massa esotèrica, el desenllaç no ens desilusionarà en cap moment, perquè precisament és en el desenllaç on l’autora mostrarà els seus coneixements de l’època que relata i la tasca de documentació que ha dut a terme per crear una ficció creïble, plena d’intriga i que, evidentment, funciona.

No sé si necessiteu més arguments per llegir La filla de Lilith, però jo, de vosaltres, no me la deixaria perdre.

 

+

Para morir siempre hay tiempo

Vaig conèixer Carmen Conde aquest estiu en un acte a la universitat en què vam coincidir vàries autores sota la batuta de la Glòria Sabaté i la companyia de la Itziar Castro que va posar veu a les nostres obres. La Carmen va explicar com era el seu llibre i el procés que la duia a escriure. I em van venir ganes de llegir-lo. Ara ho he fet i us en voldria fer cinc cèntims.Para morir siempre hay tiempo

Para morir siempre hay tiempo és una novel·la que ha estat guardonada amb el premi de Novela Negra La Trama. Una novel·la que ens parla de la màfia que es mou al voltant del món de l’art. Però aviso que qui busqui en aquesta obra informació exhaustiva de com són i actuen aquestes màfies no la trobarà.  La mateixa autora ens ho diu al final de la novel·la:

“No tengo conocimiento de cómo funcionan los servicios secretos rusos, ni tampoco las mafias de tráfico de arte. Igualmente, no tengo la menor idea de cómo trabajan los espías rusos”.

Us preguntareu quins mèrits té aquesta obra, que no es basa com podem veure en una documentació exhaustiva del tema que escull a l’hora de desenvolupar la seva trama, per ser mereixedora d’un premi de gènere. Potser són molts, però jo us els resumiré en dos. Dos grans encerts, dos grans mèrits que fan de la novel·la de la Carmen Conde una obra original i  personal dins del que coneixem com a gènere negre.

En primer lloc vull destacar els personatges protagonistes: un espia rus, en Viktor, i una frustrada aspirant a escriptora, la Julia. Ella li salva la vida a ell i entre els dos apareix un lligam que es va enfortint al llarg de la novel·la. Un lligam ple, això sí, de secrets que fan que la parella protagonista vagi desprenent-se de capes i capes de vivències sota les que s’amaguen,  talment com dues cebes . Quan , mica en mica, coneguem les seves veritables circumstàncies, ens adonarem de la seva complexitat, de com les seves vides s’han desenvolupat entre la misèria humana i com, malgrat tot, sobreviuen. Són dos personatges encantadors malgrat que ell pugui liquidar a qui li faci nosa sense parpellejar , i ella visqui amb una dependència total als medicaments, ocultant-se així de la realitat que no vol recordar. Entre ells surgeix un sentiment que omple d’esperança i sentit la seva existència. M’encanta com l’autora juga amb el fil prim de la tensió sexual que hi ha entre en Viktor i la Júlia des de les primeres pàgines.

carmen-condeUn altre mèrit que té la novel·la és el seu to: un to ple de sentit de l’humor, planer, juganer que ens fa somriure a cada pàgina i, a vegades, ens obliga a esclafir en riallades. Un humor que no s’intimida ni davant dels episodis més cruents i que esclata com a focs d’artifici en un final que m’ha semblat genial i que m’ha deixat molt bon sabor de boca.

No sé si sou amants del gènere negre. Si ho sou , aquesta novel·la us agradarà. Si no ho sou, estic segura que també.

 

+

Febre a la matinada

Péter Gárdos és l’autor de Febre a la matinada, publicada en català per ed. 62.  El que us puc dir d’aquesta novel·la és que és la primera que llegeixo sobre l’Holocaust que no m’omple de tristesa, ni em deixa el cor en un puny. Em preguntareu que com pot ser alegre una història sobre l’exterminació dels jueus, oi? No. Febre a la matinada no és alegre; és una novel·la plena d’esperança que explica un història d’amor. I això és així perquè el tema de la novel·la no se centra en la mort , encara que hi és molt present, sinó en el renèixer i en la supervivència.

febre-a-la-matinadaLa novel·la es basa en les cartes que s’intercanviaren els pares de l’autor, que no va saber que era jueu fins als deu anys. Al juliol de 1945, després de l’alliberació de Belsen, en Miklós un supervivent hungarés va arribar a Suècia, a un campament on acullien els malalts. Els metges li donaven com a molt sis mesos de vida. En arribar pesava 38 quilos; cada matinada la febre li pujava i tenia els pulmons en molt mal estat. Però ell creia fermament que si havia sobreviscut a aquell horror, era per alguna cosa i no per morir després . Per això, comença a escriure cartes a les noies hungareses supervivents com ell i que també estan en hospitals. Busca esposa per començar una nova vida. N’escriu 117, de cartes.

Una de les noies que li respon és la Lili. Amb ella emprén  una intensa correspondència en què  tots dos, en Milkós i la Lili, intenten anar superant les ferides de l’ànima i crear un futur junts.

És difícil; sí que ho és. Però més difícil havia estat sobreviure a l’horror.

Febre a la matinada és una novel·la que ha estat traduïda a 30 llengües i de la qual se n’acaba d’estrenar una versió cinematogràfica. Una novel·la que ha assolit un èxit merescut. Una novel·la tendra i humana.

No us la deixeu perdre.

+

La maledicció dels Palmisano

portada_la-malediccio-dels-palmisano_rafel-nadalDesprés de la lectura de la novel·la de Rafel Nadal, La maledicció dels Palmisano, i d´haver deixat passar un temps prudencial perquè s’assentin els personatges  i l’impacte d’algunes escenes es vagi amorosint, em disposo a aportar el meu granet de sorra a tot el que ja s’ha dit sobre la darrera obra de Nadal, amb la intenció que els que encara no l’heu llegida no us perdeu aquest títol, un dels més interessants de l’autor.

+

El Mestre de Màrius Mollà

Fa més d’un any que vaig llegir El Mestre de Màrius Mollà i tinc ben present encara l’argument, els potents personatges, el final i alguns racons secrets d’aquesta novel·la que em va fer plorar (I NO SÓC DE PLORAR TOT LLEGINT). Des de llavors l’he recomanat tant com he pogut i, avui, tinc l’oportunitat que em prenc jo sola de fer-ne la ressenya a la meva web. 

+

Agenda

abril 2018

dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.

1


2


3


4


5


6


7


8


9


10


11


12


13


14


15


16


17


18


19


20


21


22


23


24


25


26


27


28


29


30


abr.maigjunyjul.ag.set.oct.nov.des.gen.febr.març

Facebook

Instagram