La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

 

“S’ha de dir que al principi no érem una societat literària de veritat. A part de l’Elisabeth, la Sra. Maugery i potser en Booker, la majoria de nosaltres no havíem tingut mai gaire relació amb els llibres des dels nostres anys escolars. Els vam agafar dels prestatges de la Sra. Maugery temorosos per si fèiem malbé els fulls tan fins. Jo no tenia entusiasme per temes així en aquells moments. Era només quan em recordava del comandant i de la presó que podia aixecar la coberta del llibre i començar”.

1946. El món ha sofert la sacsejada de la Segona Guerra Mundial i encara és lluny de recuperar-se’n. De manera casual, la Juliet, una jove escriptora londinenca entra en contacte amb en Dawsey, un habitant de Guernsey , que li fa present l’existència d’una peculiar societat literària en aquesta petita illa del Canal.  La Juliet iniciarà una fecunda correspondència amb els membres de la societat, a través de la qual descobrirà , i ens farà descobrir,  com es va viure la guerra a les illes del Canal de la Mànega.

M’agrada la barreja de guerra i literatura. No és una afirmació frívola. Les novel·les que aprofundeixen en temes històrics, sobretot les que se centren en els segles XIX i XX, m’apassionen. Veure com  homes i dones s’enfronten a situacions tan complexes i difícils tot traient de dins el cor els valors humans més preuats em reconcilia amb el gènere humà. Sovint, en aquestes novel·les ,  la literatura, com un personatge o un tema més, hi és present. Però en cap novel·la això és tan evident com en aquesta.

El personatges que anirem trobant al llarg de les pàgines d’aquesta obra, es van refugiar en els llibres per poder mantenir l’enteresa, la lucidesa, mentre fugien d’una realitat massa dura i descobrien en les pàgines dels llibres móns més amables. Són un munt de personatges els que desfilen davant els nostres ulls. A gairebé tots acabem estimant-los. Però sobretot n’hi ha un, l’Elisabeth, que amb la seva absència omple cadascuna de les pàgines de la novel·la. Un dels personatges femenins més entranyables que he trobat en les pàgines d’un llibre. L’ànima de Guernsey que aglutina els altres actors i els dóna fe i esperança. Una meravella.

El llibre està signat per dues autores. De fet, fou Mary Ann Shaffer qui li donà forma i el començà. Però una malaltia li va impedir acabar-lo. Ho va fer la seva neboda: Annie Barrows.

Del curiós títol de la novel·la, que trenca amb tots els esquemes editorials: títols curts, fàcils de recordar…, no us en diré res. Potser així em fareu cas i correreu a llegir aquesta petita joia si és que encara no ho heu fet.

“Això és el que m’encanta de la literatura; en un llibre hi trobes un diminut detall que t’interessa i aquest detall et porta cap a un altre llibre  i alguna cosa en aquest et porta a un altre…”

 

+

La filla de Lilith

Quan em cau a les mans una novel·la escrita per un o una filòloga em ve salivera. Sé que, si més no, gaudiré del llenguatge. De les paraules buscades amb cura, triades amb rigor. Del tresor dels mots.

No, no em critiqueu que us estic sentint. Ja sé que no cal ser filòleg per escriure bé i estimar les paraules. Però deixeu-me fer una mica de corporativisme.

A La filla de Lilith de la Glòria Sabater he trobat fragments que ens fan gaudir de les paraules; de les imatges. Com aquest:

En Hasday s’aixeca del banc i busca la mirada de la jove… per un moment la troba i s’hi entortolliga, com el lligabosc a l’avenaller. La noia s’estremeix davant els ulls foscos i vitals del jueu, i na Francina, més llesta que una guineu famolenca, intuint de seguida el que està passant entre els dos joves, arrossega na Gueraula cap a la cuina, trencant l’encís i la màgia del moment. En Hasday deixa d’escoltar les paraules que neixen dels llavis del seu mestre. Únicament busca cisellar en la memòria aquella mirada envoltada de foc”

No només trobem un llenguatge precís, ric i bell a La filla de Lilith. La novel·la ens endinsa en una història tan fosca com la Barcelona que l’acull. La Barcelona hivernal de 1377. I aquí, en aquest ambient, Glòria Sabaté, l’autora, es creix. Davant els nostres ulls apareixerà la ciutat del segle XIV amb tota nitidesa: places, carrers, cases i bordells. L’estretor en què viuen els pobres; les lluentors dels rics. Una ciutat, les seves gents, tan properes que fins i tot ens sembla poder olorar la pobresa, i ens amarem de la humitat de tants racons foscos i miserables.

S’ha classificat aquesta obra de novel·la històrica. Ho és des del punt de vista que ens permet viatjar a una altra època, és clar. Però jo gairebé, i permeteu-me la llibertat, la classificaria de thriller històric, i és aquí on entro en un altre aspecte de la novel·la de la Glòria: la novel·la sap crear un misteri que manté fins al final; ens enganxa i , malgrat que a vegades el lector pugui preguntar-se si la resolució de l’enigma no acabarà sent massa esotèrica, el desenllaç no ens desilusionarà en cap moment, perquè precisament és en el desenllaç on l’autora mostrarà els seus coneixements de l’època que relata i la tasca de documentació que ha dut a terme per crear una ficció creïble, plena d’intriga i que, evidentment, funciona.

No sé si necessiteu més arguments per llegir La filla de Lilith, però jo, de vosaltres, no me la deixaria perdre.

 

+

Para morir siempre hay tiempo

Vaig conèixer Carmen Conde aquest estiu en un acte a la universitat en què vam coincidir vàries autores sota la batuta de la Glòria Sabaté i la companyia de la Itziar Castro que va posar veu a les nostres obres. La Carmen va explicar com era el seu llibre i el procés que la duia a escriure. I em van venir ganes de llegir-lo. Ara ho he fet i us en voldria fer cinc cèntims.Para morir siempre hay tiempo

Para morir siempre hay tiempo és una novel·la que ha estat guardonada amb el premi de Novela Negra La Trama. Una novel·la que ens parla de la màfia que es mou al voltant del món de l’art. Però aviso que qui busqui en aquesta obra informació exhaustiva de com són i actuen aquestes màfies no la trobarà.  La mateixa autora ens ho diu al final de la novel·la:

“No tengo conocimiento de cómo funcionan los servicios secretos rusos, ni tampoco las mafias de tráfico de arte. Igualmente, no tengo la menor idea de cómo trabajan los espías rusos”.

Us preguntareu quins mèrits té aquesta obra, que no es basa com podem veure en una documentació exhaustiva del tema que escull a l’hora de desenvolupar la seva trama, per ser mereixedora d’un premi de gènere. Potser són molts, però jo us els resumiré en dos. Dos grans encerts, dos grans mèrits que fan de la novel·la de la Carmen Conde una obra original i  personal dins del que coneixem com a gènere negre.

En primer lloc vull destacar els personatges protagonistes: un espia rus, en Viktor, i una frustrada aspirant a escriptora, la Julia. Ella li salva la vida a ell i entre els dos apareix un lligam que es va enfortint al llarg de la novel·la. Un lligam ple, això sí, de secrets que fan que la parella protagonista vagi desprenent-se de capes i capes de vivències sota les que s’amaguen,  talment com dues cebes . Quan , mica en mica, coneguem les seves veritables circumstàncies, ens adonarem de la seva complexitat, de com les seves vides s’han desenvolupat entre la misèria humana i com, malgrat tot, sobreviuen. Són dos personatges encantadors malgrat que ell pugui liquidar a qui li faci nosa sense parpellejar , i ella visqui amb una dependència total als medicaments, ocultant-se així de la realitat que no vol recordar. Entre ells surgeix un sentiment que omple d’esperança i sentit la seva existència. M’encanta com l’autora juga amb el fil prim de la tensió sexual que hi ha entre en Viktor i la Júlia des de les primeres pàgines.

carmen-condeUn altre mèrit que té la novel·la és el seu to: un to ple de sentit de l’humor, planer, juganer que ens fa somriure a cada pàgina i, a vegades, ens obliga a esclafir en riallades. Un humor que no s’intimida ni davant dels episodis més cruents i que esclata com a focs d’artifici en un final que m’ha semblat genial i que m’ha deixat molt bon sabor de boca.

No sé si sou amants del gènere negre. Si ho sou , aquesta novel·la us agradarà. Si no ho sou, estic segura que també.

 

+

Febre a la matinada

Péter Gárdos és l’autor de Febre a la matinada, publicada en català per ed. 62.  El que us puc dir d’aquesta novel·la és que és la primera que llegeixo sobre l’Holocaust que no m’omple de tristesa, ni em deixa el cor en un puny. Em preguntareu que com pot ser alegre una història sobre l’exterminació dels jueus, oi? No. Febre a la matinada no és alegre; és una novel·la plena d’esperança que explica un història d’amor. I això és així perquè el tema de la novel·la no se centra en la mort , encara que hi és molt present, sinó en el renèixer i en la supervivència.

febre-a-la-matinadaLa novel·la es basa en les cartes que s’intercanviaren els pares de l’autor, que no va saber que era jueu fins als deu anys. Al juliol de 1945, després de l’alliberació de Belsen, en Miklós un supervivent hungarés va arribar a Suècia, a un campament on acullien els malalts. Els metges li donaven com a molt sis mesos de vida. En arribar pesava 38 quilos; cada matinada la febre li pujava i tenia els pulmons en molt mal estat. Però ell creia fermament que si havia sobreviscut a aquell horror, era per alguna cosa i no per morir després . Per això, comença a escriure cartes a les noies hungareses supervivents com ell i que també estan en hospitals. Busca esposa per començar una nova vida. N’escriu 117, de cartes.

Una de les noies que li respon és la Lili. Amb ella emprén  una intensa correspondència en què  tots dos, en Milkós i la Lili, intenten anar superant les ferides de l’ànima i crear un futur junts.

És difícil; sí que ho és. Però més difícil havia estat sobreviure a l’horror.

Febre a la matinada és una novel·la que ha estat traduïda a 30 llengües i de la qual se n’acaba d’estrenar una versió cinematogràfica. Una novel·la que ha assolit un èxit merescut. Una novel·la tendra i humana.

No us la deixeu perdre.

+

La maledicció dels Palmisano

portada_la-malediccio-dels-palmisano_rafel-nadalDesprés de la lectura de la novel·la de Rafel Nadal, La maledicció dels Palmisano, i d´haver deixat passar un temps prudencial perquè s’assentin els personatges  i l’impacte d’algunes escenes es vagi amorosint, em disposo a aportar el meu granet de sorra a tot el que ja s’ha dit sobre la darrera obra de Nadal, amb la intenció que els que encara no l’heu llegida no us perdeu aquest títol, un dels més interessants de l’autor.

+

El Mestre de Màrius Mollà

Fa més d’un any que vaig llegir El Mestre de Màrius Mollà i tinc ben present encara l’argument, els potents personatges, el final i alguns racons secrets d’aquesta novel·la que em va fer plorar (I NO SÓC DE PLORAR TOT LLEGINT). Des de llavors l’he recomanat tant com he pogut i, avui, tinc l’oportunitat que em prenc jo sola de fer-ne la ressenya a la meva web. 

+

Agenda

setembre 2017

dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.

1


2


3


4


5


6


7


8


9


10


11


12


13


14


15


16


17


18


19


20


21


22


23


24


25


26


27


28

Club de Lectura a...

29


30


set.oct.nov.des.gen.febr.marçabr.maigjunyjul.ag.

Facebook

Instagram