Desconeguts

David Lozano, Desconeguts, EDB, , 2018

 

 

L’autor: David Lozano és llicenciat en Dret i ha exercit d’advocat, encara que en l’actualitat compagina l’escriptura, amb la docència i la tasca de guionista. Va ser guanyador del Gran Angular el 2016, i el 2018 ha guanyat el Premi Edebé amb aquesta novel·la,

Resum: Les vides d’un noi i una noia es creuen a través de les xarxes, on comparteixen somnis, pors i il·lusions a través d’un joc misteriós. I tot sembla anar bé fins que arriba el dia en què s’han de conèixer en persona. Aquella mateixa nit en què els dos desconeguts es reuneixen per sopar, apareix el cadàver d’un noi desfigurat per la violència de la caiguda.

I comencen les sospites.

Ressenya: Som davant d’una novel·la de misteri juvenil, que em sembla una opció més que bona per iniciar els lectors més joves en aquest gènere no sempre fàcil. Com els bons textos d’aquest gènere, Desconeguts ens porta per camins intricats i deixa que el lector vagi traient les pròpies conclusions. Jo també ho vaig fer i he de confessar que encara que al principi de la lectura m’imaginava un final obvi i sense massa emocions, m’equivocava perquè l’autor sap donar el gir precís al text per fer-lo fluir fins a un final bastant inesperat.

La novel·la comença amb la troballa del cadàver d’un jove. Tot apunta cap a un suïcidi, però ben aviat la inspectora dels mossos que du el cas comença a plantejar-se un cas  d’assassinat.

L’acció de la novel·la passa en un temps molt curt, des de les cinc de la tarda a mitjanit d’un mateix dia. Es desenvolupa en dues trames paral·leles: per una banda una parella de joves que sopen al McDonalds de l’estació de Sants, en una mena de cita a cegues, i el de la inspectora dels mossos i el metge forense que van traient les seves conclusions pel que fa al cadàver trobat aquella tarda en un descampat.

A banda de l’interès que pugui tenir la trama, més o menys segons es sigui amant o no d’aquest gènere, resulta molt interessant el debat que la novel·la pot suscitar entre els joves lectors al voltant de l’ús i abús d eles xarxes socials , i la sobreexposició de dades personals que molt sovint s’ofereixen sense cap mena de prudència i sense reflexionar que poden arribar a terceres persones amb interessos molt allunyats als nostres.

Pel tema, per l’extensió , per l’estil fresc i directe, Desconeguts em  sembla una novel·la ideal per convertir-se en lectura d’aula.

 

 

+

Don de lenguas

Rosa Ribas/Sabine Hofmann, Don de Lenguas, ed. Siruela (407 pàgines)

 

 

 

L’Autora: Rosa Rivas va néixer al Prat de Llobregat l’any 1963. Va estudiar Filologia Hispànica a la UB i des de 1991 resideix  a Fráncfort (Alemanya). Des de l’any 2008 es dedica exclusivament a l’escriptura. Ha escrit sis novel·les i col·labora habitualment a la secció d’Opinió de El Periódico.

Aquesta novel·la la va escriure en col·laboració amb Sabine Hofmann, filòloga i docent d ela universitat de Fráncfort.

 

Resum: Ana Martí és una periodista novella que escriu articles de societat per a La Vanguardia, quan de sobte rep l’encàrrec de cobrir l’assassinat d’una dona de l’alta societat barcelonina: Mariona Sobrerroca. El cas el du un inspector amargat i poc sociable, Isidro Castro, que no veu amb bons ulls la intromissió de la jove en la investigació. Però malgrat aquesta oposició, l’Anna aviat trobarà noves pistes que no tenen res a veure amb la investigació oficial. Compta amb l’ajut de la seva cosina , Beatriz Noguer, que és una imminent filòloga que  després de la guerra ha de guanyar-se la vida ben bé com pot.

Don de lenguas

Enmig d’una societat tremendament masclista, enrarida per la corrupció de polítics i funcionaris, la intel·ligència de l’Anna i els coneixements lingüístics de la Beatriz, aconseguiran resoldre un cas molt fosc.

Ressenya: Aquesta novel·la com segurament ja us heu adonat té molts punts en comú amb la d’en Sierra i Fabra també ressenyada en aquest bloc. En primer lloc, es tracta d’una sèrie policíaca protagonitzada per la intrèpida periodista Ana Martí i formada per quatre novel·les: Trilogía de los años oscuros, Azul marino, El gran frío i Don de Lenguas.

A més, està ambientada també en els anys de postguerra i, en conseqüència, l’escenari que ens trobarem serà el mateix que en la sèrie de Sierra i Fabra.

En canvi, ara la protagonista és una dona, la qual cosa afegeix un punt d’interès perquè en aquesta novel·la trobem dones independents que intenten sobreviure enmig d’una societat on ho tenen tot en contra. Unes dones que s’hauran d’enfrontar a una policia brutal, i al ferri control dels mitjans de comunicació.

Dones , com la Beatriz, que han d’amagar els seus coneixements i la seva intel·ligència si volen sobreviure  en una societat dividida entre vencedors i vençuts. No us amagaré que aquest personatge, el de la Beatriz, em va enamorar. Una filòloga en una novel·la policíaca ambientada a la postguerra espanyola! Realment sorprenent.

Una novel·la, doncs, que no és només una novel·la policíaca, sinó  que es converteix en un mosaic de la societat franquista dels 50. Una societat que encara no havia suprimit la cartilla de racionament i on les ferides de la guerra no s’havien tancat.

Una novel·la, sobretot, de personatges forts, contundents, que conviuen perfectament en les seves pàgines malgrat les diferències.

 

+

Deu dies de juny

Jordi Sierra i Fabra, Deu dies de juny, Rosa dels Vents, abril, 2018 (333 pàgines)

(edició en català i castellà)

 L’Autor: Jordi Sierra i Fabra Va néixer a Barcelona l’any 1947 i és un dels nostres autors més prolífics i premiats. Lector empedreït des de la infantesa, va escriure la seva primera novel·la als 12 anys. Ha treballat a la ràdio i és un expert en música, a més d’un viatger gairebé professional. Ha creat la Fundació Jordi Sierra i Fabra que convoca un premi juvenil i recolza aquells joves que com ell somien  a escriure professionalment. També ha impulsat la Fundació taller de Letras a Medellín, Colòmbia, que realitza projectes socials de lectura i escriptura.

 

Resum: Novena i última entrega, de moment,  de la sèrie de l’inspector Mascarell, sèrie formada per :

 

  1. Cuatro días de eneroQuatre dies de gener, 2008
  2. Siete días de julioSet dies de juliol, 2010
  3. Cinco días de octubreCinc dies d’octubre, 2011
  4. Dos días de mayoDos dies de maig, 2013
  5. Seis días de diciembreSis dies de desembre, 2014
  6. Nueve días de abrilNou dies d’abril, 2015
  7. Tres días de agostoTres dies d’agost, 2016
  8. Ocho días de marzoVuit dies de març, 2017
  9. Diez días de JunioDeu dies de juny, 2018

 

La sèrie narra les peripècies d’un inspector de policia republicà, repressaliat pel franquisme. Quan torna a Barcelona indultat l’any 1947, després de passar vuit anys al Valle de los Caídos, en Mascarell té 55 anys. Ha perdut la dona i el fill, i se sent sol i aïllat en una Barcelona que no reconeix. Sense ell voler-ho, es veu barrejat en una sèrie de casos que resol gràcies al seu instint de vell policia.

A deu dies de juny, ens situem al 1955. En Mascarell s’ha tornat a casar i té una nena de mesos. Un dia, passejant amb la seva nova família veu pel carrer a un home a qui ell va detenir en el seu temps de policia. Era un capellà, un pederasta de qui guarda un amarg record. Poc després, aquest personatge mor assassinat i el Mascarell es converteix en el principal sospitós del crim. Durant els següents dies, ajudat per un antic company de la policia, haurà d’investigar per tal de demostrar la seva innocència.

 

Ressenya: Aquesta entrega, la darrera fins al moment, encara que a en Jordi Sierra aviat se li acabaran els mesos de l’any i ens quedarem sense més Mascarells (Déu no ho vulgui), participa com les anteriors de l’escriptura àgil de l’autor, plena de diàlegs que li donen un aire viu i cinematogràfic.

Com totes les entregues de la sèrie, també en aquesta novel·la es barreja la intriga policíaca amb el transfons històric. De nou ens veiem transportats als anys més durs de la postguerra espanyola, a una Barcelona no tan llunyana on campen com a ombres els derrotats d’una guerra que ha acabat amb tot.

Tots aquests ingredients junts i ben barrejats converteixen les novel·les de l’inspector Mascarell no en simples novel·les negres, sinó en la crònica d’un temps i d’un país on la revenja està a l’ordre del dia.

En aquesta entrega, en Mascarell compartirà protagonisme amb en Fortuny, un excombatent, fals heroi de guerra, addicte al Règim i, per tant, molt allunyat al que pensa i sent en Mascarell. I malgrat tot, tots dos són capaços de lluitar junts per desemmascarar un criminal i aclarir la innocència de l’antic policia.

Un element més d’interès que se suma a la sèrie d’en Sierra i Fabra que us recomano amb entusiasme.

 

 

 

+

Jo us salvaré a tots

Êmilie Frèche, Jo us salvaré a tots, ed. Bromera, 2018 (204 pàgines)

Èmile Frèche, autora francesa nascuda a  Neulilly-sur-Seine el 1976, és escriptora I guionista. Els seus llibres solen girar al voltant de temes relacionats amb la identitat, el racisme i els valors democràtics

Jo us salvaré a tots és la seva darrera novel·la i deixeu-me dir que és impactant. Perquè algú pot imaginar què passa pel cap  d’uns pares en descobrir que a seva filla d’encara no disset anys desapareguda fa uns mesos es troba a Síria integrada a l’Esta Islàmic? Heu pensat mai que du a una adolescent a renunciar a la seva cultura, la seva vida, els seus somnis i el seu futur  per convertir-se en una terrorista?

Narrada a tres veus, la de la mare, el pare i la de la pròpia Èlea, aquesta novel·la és com un cop a l’estómac; la seva lectura ens ajuda a prendre consciència del fenomen de la radicalització de joves i adolescents. I malgrat que està etiquetada com a literatura juvenil, segurament per l’edat de la seva protagonista, crec que és una lectura indispensable per a tots els públics.

Una de les grans aportacions de la novel·la és que ens parla  d’Estat Islàmic no només des del punt de vista religiós: és un conflicte polític amb totes les de la llei. En definitiva, aquest és un llibre sobre radicalització ideològica. Una radicalització que descobrim pàgina a pàgina a través de la pell de l’Èlea. Una radicalització exprés, que segresta la voluntat d’aquesta jove adolescent de setze anys sense sortir de casa. Una radicalització que destrossa la seva vida i la dels seus pares.

L’autora, que dedica el llibre al seu avi mort en atemptat terrorista el 1957 a Argel, profunditza en el fenomen de la radicalització com un exercici per arribar a entendre el mecanisme d’iniciació a l’islamisme radical. Per fer-ho, l’autora es val d’una  gran tasca de documentació. La conclusió és evident: tots aquests joves  parteixen d’un punt en comú, el desig de canviar les coses, d’estar fora de lloc en un món que no els agrada i la religió  com a única manera de salvar-se i de salvar les persones que estimen. En resum, la seva escapada és el rebuig a una realitat que els envolta. Per això, en acabar de llegir aquest magnífic text no podem evitar de preguntar-nos quina part de culpa té la societat en aquest problema.

Pensem-hi.

 

+

El secreto del orfebre

Elia Barceló, El secreto del orfebre, Roca editorial, 2017 (121 pàgs.)

(Hi ha versió en català i castellà)

L’autora: És una escriptora alacantina que treballa com a professora de literatura hispànica a la Universitat d’Innsbruck (Àustria). Té una obra considerable en què destaquen les obres de ciència-ficció i fantasia, com El món de Yarek, que va ser premi Internacional de Ciència Ficció de la UPC el 1993. També ha escrit per a joves i relats curts que han estat aplegats en diversos reculls.  Una de les seves darreres és El color del silencio.

Resum de l’argument: És difícil explicar l’argument d’aquesta novel·la, perquè és el típic argument que s’ha d’anar descobrint poc a poc. En resum, la novel·la explica la relació entre un noi de dinou anys i una dona madura marcada per una relació que va tenir en la seva joventut amb un home més gran que ella. La història s’ambienta en un espai imaginari, Umbría i es desenvolupa en tres espais temporals: la Espanya dels cinquanta, la dels setanta i  el darrer any del segle XX.

Ressenya: L’edició que tenim a les mans és una reedició ampliada de la novel·la El secreto del orfebre apareguda el 2003, i que formava part d’un projecte literari més ampli i de caire col·lectiu que no va arribar a la seva fi.

 

Es tracta d’una novel·la curta però intensa. Una novel·la sobre la impossibilitat de l’amor, d’un amor que no va poder ser i que ens deixa un regust inquietant al llegir-la perquè entenem que , sovint, res es pot fer contra l’imprevist; i menys si aquest imprevist és el temps.

És una novel·la que demostra que un estil senzill no està mai renyit amb la profunditat dels fets que s’expliquen, perquè Èlia Barceló aborda en aquestes pàgines els sentiments humans amb aprofundiment i ens recorda que l’ésser humà està fet de paraules i que s’escriu a ell mateix: que escriu la pròpia història.

És una novel·la amb un cer gust de melancolia, perquè juga amb els fils del temps, un temps que només obeeix les pròpies lleis. És una novel·la de soledats que no poden deixar de ser-ho perquè el temps no ho permet.

Una novel·la lírica, en resum. Plena de paraules belles i de sentiments a flor de pell. Una veritable peça d’orfebreria.

+

La mujer de la libreta roja

Antoine Laurain, La mujer de la libreta roja, Salamandra, letras de bolsillo, 2016. (157 pàg.)

L’autor: Antoine Laurain va néixer a París el 1972. Va estudiar cinema, i va treballar dirigint algun curt i també com a assistent d’un antiquari a París.

És una autor premiat i reconegut a França. La novel·la que us presento és la que fa cinc de la seva producció. Es va publicar a França el 2014.

 

Resum de l’argument: En Laurent, un llibreter parisenc es troba un matí, mentre es dirigeix a la seva llibreria, una bossa femenina abandonada i l’agafa amb la intenció de tornar-lo a la seva mestressa. A dins hi ha una petita col·lecció de records personals i íntims , així com una Moleskine vermella amb anotacions de la seva propietària. No hi ha ni el moneder, ni el mòbil ni cap pista que pugui portar a la identitat de la propietària de la bossa. És per això que en Laurent comença a llegir la llibreta i queda atrapat per l’enigmàtica desconeguda. Comença una tasca d’investigació que la durà cap a ella i descobreix que la dona desconeguda està en coma en un hospital.

Quan Laure, la dona de la bossa, surt del coma i torna a casa, descobreix que un home desconegut va trobar la seva bossa i la va deixar, amb tot el seu preciós contingut, a casa seva. Ara serà ella qui comenci a buscar el desconegut que s’ha pres tantes molèsties per tornar-li una part d’ella mateixa.

 

Ressenya: M’atreviria a dir que La mujer de la libreta roja és la novel·la més deliciosa que he llegit en molt de temps. I ho és perquè ens transporta a l’esperit de París: als seus racons amagats, als cafès de barri, als vells edificis de patis plens de plantes; a les seves gents tan diferents. I tot això ho fa gràcies a la recerca mútua dels seus protagonistes, un home i una dona, dos autèntics desconeguts que es veuen immersos en un amor “irreal”, alguna cosa semblant a allò que Pessoa va anomenar la “nostàlgia del possible”, és a dir, aquesta tendència humana a enyorar alguna cosa que no ha passat; que no hem tingut mai i que, malgrat tot, desitgem intensament.

L’estil del relat és senzill, i la lectura es fa tan àgil i tan fresca com un bon refresc en una tarda de calor. És d’aquelles novel·les que sap greu que s’acabin, que et deixen amb un somriure als llavis i la ment relaxada. I encara que la història en si és previsible, des del principi sospitem què passarà, desitgem tant que la sospita es faci realitat que , si més no en aquest cas, la predicibilitat no és defecte sinó virtut.

 

+

Amor, deixa’m dormir

Amor, deixa’m dormir és un llibre de relats curts de l’autora de Granollers Carme Ballús.

 

És possible que aquesta petita joia literària no m’hagués arribat mai a les mans, sobretot degut al fet que el relat curt no es troba entre els meus gèneres literaris preferits i, malgrat que reconec , aprecio i gaudeixo  la màgia de reculls com Viatges i flors de la Mercè Rodoreda, per posar un exemple, servidora és més de novel·la llargota. Potser va arribant l’hora de canviar de costums!

Però resulta que la Carme Ballús i jo vam estudiar juntes (Filologia Catalana), i encara que el temps, tan senyor ell, ha anat jugant amb les nostres vides al joc de fet i amagar, no ens hem perdut mai de petja. I la Carme  va tenir , ara fa poques dates, l’amabilitat de presentar el meu llibre L’Aroma del temps a la Gralla (quina presentació tan bonica, Carme!) i va ser aleshores quan Amor, deixa’m dormir va aterrar a les meves mans.

I el que ara us comentaré del llibre de la Carme no té res a veure ni amb velles amistats, ni amb records melancònics, ni amb res que no sigui pura i estrictament literari perquè he gaudit moltíssim dels contes de la Carme i, per això i només per això, els vull recomanar.

El recull es desenvolupa gairebé d’una forma exclusiva al voltant de la vellesa. Una vellesa retratada en la seva crua realitat, però sense escarafalls ni sentimentalismes. Pels relats circulen homes i dones que ja han viscut els millors dies de les seves vides i que conviuen, en el seu dia a dia, amb la soledat, la incomprensió i aquesta mena d’invisibilitat a què  una societat apressada i deshumanitzada els condemna.

No hi ha tristesa, però, en els contes de la Carme. Potser només unes gotetes i prou. El que si que hi trobem és un humor amb regust amarg i una invitació molt clara a la reflexió. Perquè aquests homes i dones vells són, en definitiva, el mirall on es reflecteix el nostre futur.

De temes , al recull, en trobareu per a tots els gustos. Jo tinc els meus preferits: El Pla de la Calma, que m’ha fet somriure en veure-hi retratats aquests mecanismes de defensa de la parella que, ja a la jubilació, lluita per  preservar els propis espais de llibertat.  I, per descomptat, Muses fugisseres, una clara picada d’ull al món de la literatura i del fet creatiu, que de manera entremaliada repassa i juga amb els personatges que hem vist desfilar per alguns dels altres contes.

Amor, deixa’m dormir és, doncs, un recull de veritables perles literàries escrites amb un llenguatge impecable, on la tria del gir, de la paraula, de la frase és tot un exercici d’estil.

No us el perdeu. Jo, del tot reconciliada amb el gènere, no em penso perdre Portes endins, el primer recull de contes de la Carme Ballús.

De l’amiga Carme.

+

No deixis mai de mirar al cel

Us transcric en aquest post el text de la presentació que vaig tenir l’honor de fer a terres ebrenques de la novel·la d’en Miquel Esteve, No deixis mai de mirar al cel:

“Malgrat que sóc una àvida lectora de novel·la negra, la veritat és que aquesta és la primera presentació que faig d’un obra d’aquest gènere. Quina responsabilitat! A veure com ho faig per dir-ho tot, sense dir res. Perquè per res del món voldria impedir que vosaltres, els futurs lectors, gaudíssiu, com he fet jo, del plaer de descobrir els secrets d’aquest text i dels seus personatges, full darrer full, paraula darrere paraula.

Per tant, he decidit que deixaré que  vosaltres solets aneu descorrent pel costerut camí del crim de la Imma Esparza, i jo em detindré en explicar-vos les meves sensacions lectores , allò que més m’ha sorprès i agradat d’aquesta novel·la, a més, és clar, del seu títol suggerent:

No deixis mai de mirar al cel.

En primer lloc, considero un encert la divisió narrativa que fa l’autor, tot separant els personatges i el temps narratiu en dues parts. Així, per una banda, ens obliga a seguir un grup de personatges que investiguen un crim: el d’una dona jove, la Imma Esparza.

En aquest grup hi trobarem l’Adolf, un inspector  madur, que veurà en aquest cas la possibilitat de posar un punt i final brillant a la seva carrera, a punt d’acabar, ja que els elements del crim, el seu aspecte ritual, li fan pensar en un assassí intel·ligent amb qui mesurar les seves forces.

Ben diferent en tot, gairebé oposada a l’Adolf, és  l’Ester, advocada de l’administració de justícia. Una dona que viu sola i que enganya molt. Perquè darrere la seva aparença de dona freda i racional, s’amaga un caràcter somiador i romàntic i, el més sorprenent, posseeix un do especial que li permet acomiadar-se dels morts. He de dir que m’ha sorprès aquest toc esotèric en la novel·la. És, en principi,  un ingredient una mica discordant, però que li dóna un sabor especial.

Haurem de sumar al grup, a en Gabriel, un sotinspector dels Mossos, potser el menys definit del tercet però no el menys important en el desenvolupament dels fets.

Bàsicament, aquests tres personatges desllorigaran les claus de la investigació.  I no sempre ho faran d’una manera estrictament professional, arrapats a la lògica d’una investigació criminal, per dir-ho d’alguna manera, sinó que l’atzar s’interposarà molt sovint en les seves accions i obrirà portes que es mantenien molt tancades.

Tots tres es mouen per la Barcelona de la tardor del 2015. Una tardor que el autor ens descriu freda, com freda és la investigació d’un crim,  el veïnatge absolut amb una mort violenta que cal aclarir.  Un narrador en tercera persona ens posarà al cas de les vides d’aquests personatges: del seu passat i present, de les relacions familiars, dels somnis i anhels…

En un altre pla es mouen un segon conjunt de personatges que d’una o altra manera es relacionen amb el crim directament. Aquí hauríem d’incloure la mateixa víctima, l’Imma Esparza, la Làrissa, una prostituta, però sobretot en Pol,  un professor d’humanitats, un home solitari des del seu fracàs matrimonial, que mena una vida més aviat avorrida. Conduït per l’atzar que sobrevola tota la novel·la , en Pol es veurà cada vegada més implicat en uns fets que, en un primer moment, semblen del tot aliens a la seva vida grisa.

L’escenari d’aquests personatges és la Barcelona de l’estiu anterior a l’assassinat. Una Barcelona calenta, tòrrida. Tot un símbol de les passions que xuclen aquests personatges i d’algunes situacions cap on es veuen empesos.

Però el millor, al meu parer, d’aquest part narrativa és , sens dubte, el que jo destacaria com a un nou i potent personatge de la novel·la. El que diu coses com ara:

“A mi, malauradament, no em pots enganyar i en sé la resposta”

 És ell, el narrador. Un narrador en primera persona que segueix en Pol, els seus actes, els seus pensaments, les seves intencions ocultes, que se li dirigeix i s’avança a les seves decisions amb un coneixement de la seva ànima esfereïdor… Un pepito grillo, en definitiva, que ens va despullant en Pol en un exercici genial d’streap-tease literari, que ens l’entrega i ensenya sense cap pudor, d’una manera que, a vegades, ens incomoda i tot. Perquè tots , tots tenim secrets i aquesta veu tan indiscreta és , en realitat, un autèntic malson.

I parlant de protagonistes, he de tornar a esmentar  l’atzar. No és la primera vegada que en faig esment. L’atzar impregna els fulls de la novel·la en forma de sincronia, que és la paraula que li agrada utilitzar a l’autor. Les coincidències, en efecte, són molt presents a la trama, la cohesionen, lliguen  els fets però mai els  justifiquen. En Miquel no s’ha servit de  la sincronia com a recurs per resoldre l’intricat trencaclosques d’una novel·la amb crim i assassins; ans al contrari, la sincronia és abans dels fets. És una presència que amara la vida dels personatges i les seves relacions. La sincronia és, simplement. Com hi són els altres personatges.

I és que aquesta novel·la transcendeix la típica estructura : crim+ investigació + solució amb totes les variants més o menys brillants que coneixen i hem llegit, i amb els grams de suspens que hi vulguem trobar. És d’agrair com a lector, que l’autor sàpiga sortir de la trama quan li convé per fer una anàlisi més aprofundida dels motius, sovint socials, altres vegades individuals, que duen als personatges a ser com són i a fer el que fan. Arribats en aquest punt, podem dir que l’autor toca molt de peus a terra i que no oblida ni per un moment qui són els seus personatges, on viuen i, sobretot, quin temps els ha tocat viure:

 “Què està passant en la vostra generació dels vuitanta que les relacions es trenquen? Què passa? Sou el punt d’inflexió de la història matrimonial de la humanitat. Com si amb vosaltres, amb la vostra irrupció, els valors sempiterns de la parella haguessin sofert la seva crisi”.

 I és que en Miquel Esteve ha transcendit i modificat en No deixis mai de mirar al cel molt dels tòpics de la novel·la negra a l’ús. I, ara, m’arriscaré una mica  a destapar algun dels seus misteris. Però no puc acabar aquesta presentació sense fer un intent, agosarat això sí, de posar-me a la ment de l’autor i de voler endevinar la gènesi de la seva novel·la. El seu punt de partida. La llavor.

Perquè al meu humil entendre, aquesta novel·la no ens parla d’un crim. Aquesta és l’excusa. Aquesta novel·la ens parla del mal, indiscutible protagonista:  alfa i omega del text. Principi i fi. vencedor absolut.

I no em pregunteu per què, perquè no us ho diré.”

 

 

 

 

+

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

 

“S’ha de dir que al principi no érem una societat literària de veritat. A part de l’Elisabeth, la Sra. Maugery i potser en Booker, la majoria de nosaltres no havíem tingut mai gaire relació amb els llibres des dels nostres anys escolars. Els vam agafar dels prestatges de la Sra. Maugery temorosos per si fèiem malbé els fulls tan fins. Jo no tenia entusiasme per temes així en aquells moments. Era només quan em recordava del comandant i de la presó que podia aixecar la coberta del llibre i començar”.

1946. El món ha sofert la sacsejada de la Segona Guerra Mundial i encara és lluny de recuperar-se’n. De manera casual, la Juliet, una jove escriptora londinenca entra en contacte amb en Dawsey, un habitant de Guernsey , que li fa present l’existència d’una peculiar societat literària en aquesta petita illa del Canal.  La Juliet iniciarà una fecunda correspondència amb els membres de la societat, a través de la qual descobrirà , i ens farà descobrir,  com es va viure la guerra a les illes del Canal de la Mànega.

M’agrada la barreja de guerra i literatura. No és una afirmació frívola. Les novel·les que aprofundeixen en temes històrics, sobretot les que se centren en els segles XIX i XX, m’apassionen. Veure com  homes i dones s’enfronten a situacions tan complexes i difícils tot traient de dins el cor els valors humans més preuats em reconcilia amb el gènere humà. Sovint, en aquestes novel·les ,  la literatura, com un personatge o un tema més, hi és present. Però en cap novel·la això és tan evident com en aquesta.

El personatges que anirem trobant al llarg de les pàgines d’aquesta obra, es van refugiar en els llibres per poder mantenir l’enteresa, la lucidesa, mentre fugien d’una realitat massa dura i descobrien en les pàgines dels llibres móns més amables. Són un munt de personatges els que desfilen davant els nostres ulls. A gairebé tots acabem estimant-los. Però sobretot n’hi ha un, l’Elisabeth, que amb la seva absència omple cadascuna de les pàgines de la novel·la. Un dels personatges femenins més entranyables que he trobat en les pàgines d’un llibre. L’ànima de Guernsey que aglutina els altres actors i els dóna fe i esperança. Una meravella.

El llibre està signat per dues autores. De fet, fou Mary Ann Shaffer qui li donà forma i el començà. Però una malaltia li va impedir acabar-lo. Ho va fer la seva neboda: Annie Barrows.

Del curiós títol de la novel·la, que trenca amb tots els esquemes editorials: títols curts, fàcils de recordar…, no us en diré res. Potser així em fareu cas i correreu a llegir aquesta petita joia si és que encara no ho heu fet.

“Això és el que m’encanta de la literatura; en un llibre hi trobes un diminut detall que t’interessa i aquest detall et porta cap a un altre llibre  i alguna cosa en aquest et porta a un altre…”

 

+

La filla de Lilith

Quan em cau a les mans una novel·la escrita per un o una filòloga em ve salivera. Sé que, si més no, gaudiré del llenguatge. De les paraules buscades amb cura, triades amb rigor. Del tresor dels mots.

No, no em critiqueu que us estic sentint. Ja sé que no cal ser filòleg per escriure bé i estimar les paraules. Però deixeu-me fer una mica de corporativisme.

A La filla de Lilith de la Glòria Sabater he trobat fragments que ens fan gaudir de les paraules; de les imatges. Com aquest:

En Hasday s’aixeca del banc i busca la mirada de la jove… per un moment la troba i s’hi entortolliga, com el lligabosc a l’avenaller. La noia s’estremeix davant els ulls foscos i vitals del jueu, i na Francina, més llesta que una guineu famolenca, intuint de seguida el que està passant entre els dos joves, arrossega na Gueraula cap a la cuina, trencant l’encís i la màgia del moment. En Hasday deixa d’escoltar les paraules que neixen dels llavis del seu mestre. Únicament busca cisellar en la memòria aquella mirada envoltada de foc”

No només trobem un llenguatge precís, ric i bell a La filla de Lilith. La novel·la ens endinsa en una història tan fosca com la Barcelona que l’acull. La Barcelona hivernal de 1377. I aquí, en aquest ambient, Glòria Sabaté, l’autora, es creix. Davant els nostres ulls apareixerà la ciutat del segle XIV amb tota nitidesa: places, carrers, cases i bordells. L’estretor en què viuen els pobres; les lluentors dels rics. Una ciutat, les seves gents, tan properes que fins i tot ens sembla poder olorar la pobresa, i ens amarem de la humitat de tants racons foscos i miserables.

S’ha classificat aquesta obra de novel·la històrica. Ho és des del punt de vista que ens permet viatjar a una altra època, és clar. Però jo gairebé, i permeteu-me la llibertat, la classificaria de thriller històric, i és aquí on entro en un altre aspecte de la novel·la de la Glòria: la novel·la sap crear un misteri que manté fins al final; ens enganxa i , malgrat que a vegades el lector pugui preguntar-se si la resolució de l’enigma no acabarà sent massa esotèrica, el desenllaç no ens desilusionarà en cap moment, perquè precisament és en el desenllaç on l’autora mostrarà els seus coneixements de l’època que relata i la tasca de documentació que ha dut a terme per crear una ficció creïble, plena d’intriga i que, evidentment, funciona.

No sé si necessiteu més arguments per llegir La filla de Lilith, però jo, de vosaltres, no me la deixaria perdre.

 

+

Agenda

setembre 2019

dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.

1


2


3


4


5


6


7


8


9


10


11


12


13


14


15


16


17


18


19


20


21


22


23


24


25


26


27


28


29


30


des.gen.febr.marçabr.maigjunyjul.ag.set.oct.nov.

Facebook

Instagram