NÚRIA PRADAS

Em dic Núria Pradas i sóc escriptora

Fins ben entrats els trenta anys no vaig saber que volia ser escriptora. Des de ben petita volia ser mestra. I, de fet, ho vaig ser. I durant molts anys que ho vaig ser! vaig ensenyar Llengua i Literatura catalana als joves perquè, això sí, la Literatura ja era una passió per a mi i la lectura em feia companyia des de sempre.

A l’escola, dirigia un grup de teatre. I va ser d’aquesta manera que, sense adonar-me’n, vaig començar a escriure. Primer van ser obres de teatre. Després em va picar la curiositat i vaig provar d’escriure una novel·la, i una altra. I una altra… I ja no he parat. He sentit a dir, algunes vegades, que escriure crea addicció. Ho corroboro.

Han passat vint anys des d’aquella primera novel·la. He escrit per als més petits, per a adolescents i joves. Per a adults. A vegades, m’han preguntat per què escric. A mi em sembla que és perquè m’agrada molt escoltar i llegir històries i, és clar, penso que als altres també els deu agradar escoltar-­ne i llegir-­ne. Però no us penseu que considero que escriure és un acte absolutament altruista i generós. Escriure fa que em senti lliure. Em fa reflexionar i facilita que entengui una mica, només una mica més, el món en on visc. Que m’entengui a mi mateixa. És a dir, que escric per als altres i per a mi mateixa. I si d’una cosa estic segura és que no puc parar d’escriure.

Vaig néixer un primer de setembre a Barcelona, concretament al barri del Poblenou, ben al costat del mar. El meu pare, en Josep, era del barri de tota la vida. La meva mare, la Maria Lluïsa, havia donat moltes voltes. Havia viscut exili i separacions familiars. Afortunadament, tots dos es van acabar trobant i això va fer possible que vinguéssim al món el meu germà petit, en Jordi, i jo.

A vegades, m’han preguntat per què escric. A mi em sembla que és perquè m’agrada molt escoltar i llegir històries i, és clar, penso que als altres també els deu agradar escoltar-­ne i llegir-­ne.

Quan em vaig casar per primera vegada era molt jove, tenia 21 anys. Treballava, estudiava i intentava a aprendre a viure. I enmig d’aquest sarau van néixer la Laia i l’Oriol.

El país estava vivint la transició i els joves ho miràvem tot amb esperança. I ja mare de dos fills, amb penes i treballs, però amb molta il·lusió , vaig acabar la meva carrera de Filologia Catalana. Era l’any 1980. Va resultar que l’ensenyament de la llengua, aquesta llengua catalana que s’havia intentat silenciar, ressorgia amb força. Es necessitaven professors. No em va faltar mai la feina. I després d’uns anys d’anar amunt i avall de la geografia catalana, vaig anar a petar a l’escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat on hi ensenyaria català durant 23 anys.

Entrava en una certa estabilitat professional. En canvi, personalment, foren anys difícils. Em vaig separar i vaig anar a viure a Sant Feliu amb els meus dos fills que també s’estaven educant a la Mestral.

Va ser a sant Feliu on vaig començar a fer teatre amateur. Érem un grup de “teatrerus” convençuts els del TEI de Sant Feliu. Una vegada era carregar la furgoneta; l’altre fer correccions de textos i actuar, o maquillar. Però era divertit. I ens atrevíem amb tot: des d’un Shakespeare a un autor emergent i desconegut. Vaig dur el teatre a l’escola. Una experiència enriquidora i inoblidable, per cert. I per a aquests alumnes que feien teatre vaig escriure per primera vegada.

Amb ganes de provar, per curiositat, vaig creure arribat el moment d’escriure la primera novel·la. Era el 1994. La novel·la es va dir Sol d’hivern i la va publicar editorial Baula. En aquells moments, jo ja vivia amb qui avui en dia és el meu marit i esperàvem la nostra filla Clàudia. I allà va començar tot. Aquesta vocació que havia viscut latent es va despertar i no he parat mai d’escriure. En un principi, vaig intentar compaginar els meus dos oficis: ensenyar i escriure. Però vaig veure clar que volia caminar cap a una professionalització com a escriptora; que havia de tancar una època de la meva vida per poder obrir­ne un altre. I així fou com, cap el 2006 vaig deixar les aules per intentar viure de la Literatura.

Hi han hagut moments importants per a mi durant aquests anys que duc com a escriptora. Moments senzills i anònims de trobades escolars on els petits i joves lectors et parlen de les seves experiències com a lectors. Moments divertits. I moments més públics, com la de la concessió del Premi Carlemany, l’any 2012. I parlo d’aquest premi perquè fou precisament a partir d’aquí quan va començar una nova etapa en la meva carrera: la d’escriptora de llibres per a adults. No tinc clar per què no ho havia provat abans. No n’havia sentit la necessitat. L’únic que us puc dir és que hi he entrat amb entusiasme i que a partir de la publicació de La Noia de la Biblioteca, una nova etapa s’ha obert davant meu.

Actualment visc a Sant Esteve Sesrovires, al peu de Montserrat. Del mar de la infantesa a la muntanya. Així és la vida.