La mort d’una escriptora
–No et vesteixis de negre, Idalia. La Sylvia es va mirar la filla amb un somriure frèvol. Amb esforç, li va acaronar els cabells. —El negre no t’escau gens, creu-me. Mare i filla van sospirar alhora. —Sí que vull flors. I música. Ja saps quines flors i quina música, oi? —La dona va aclucar els ulls—. Però no et vesteixis de negre. Uns dies després la Idalia, tota vestida de blanc, enterrava la seva mare. La Sylvia Nolan havia mort una tarda plomissa de gener. Als carrers de Nova York les volves de neu brillaven fugaçment i desapareixien abans d’arribar a terra. La ciutat es difuminava sota núvols lletosos. S’esvaïa silent en un darrer homenatge a qui n’havia escrit cadascun dels seus racons. Tots els seus secrets. Ferma davant la tomba on quatre anys abans havia rebut sepultura el seu pare, serrant amb la mà el pom de gerberes acolorides que aviat llençaria damunt el taüt que 14 – NÚRIA PRADAS baixava lentament a buscar la terra amb soroll de cordes resseques, un pensament fugaç va creuar pel cap de la Idalia. —T’equivoques, mare. Sí que m’escau, el negre. I tant que m’escau.
©Derechos de autor. Todos los derechos reservados.
Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones
Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor revise los detalles en la política de privacidad y acepte el servicio para ver las traducciones.