Van ser mesos de reflexió i de canvis. La Conxa vivia el dolor de la pèrdua tancada en un silenci sorrut, ple de ressentiment i amb un pessic de culpabilitat. En el fons del seu cor, s’entestava a creure que si ella hagués arribat abans a casa, o si no se n’hagués mogut mai, hauria pogut evitar aquella desgràcia. Aquella idea tan obsessiva com absurda que no va compartir mai amb ningú la punxava per dins i s’unia als tristos records de l’última discussió amb el seu pare, aquell diumenge ple de retrets que ara li semblaven injustos i innecessaris. I l’únic consol que tenia era assumir el seu paper de germana gran i de cap de casa. I per això, cada dia, després de més d’onze hores de feina davant la llançadora, tota ella plena d’aquella humitat que s’enganxava a l’ànima i del soroll de les màquines txi-ca-txi-ca-txi-ca foradant-li el cervell, amb els ulls adolorits de tant fixar-los als fils que formaven la trama per reposar la bitlla dins la broca si es trencava el fil de la bobina, la Conxa tornava a casa i s’entestava a fer-ho tot: el sopar, i si calia repassar la roba i ara això i ara allò altre, perquè era el que li havia dut la vida i era el que li demanarien de fer els seus pares si encara visquessin.